El passat 21 de setembre i mitjançant un tweet, l’Ajuntament de Barcelona ens informava en rigorós directe que l’antiga fàbrica coneguda com a “Can 60”, els llogaters de la qual estaven amenaçats feia temps per la propietat de no renovar el contracte, havia estat adquirida a través d’un acord. La informació escrita la complementava una imatge en què dos càrrecs públics, també en rigorós directe, anunciaven la primícia a uns micròfons subjectats per mans que l’enquadrament va tallar. O sigui: els dos càrrecs públics i la informació que ens desvelaven –que l’Ajuntament havia adquirit Can 60– eren el sentit de l’escena. 

A partir del tweet i per allò de l’efecte bola de neu que tenen les repiulades es va muntar una festassa de victòries i autocomplaences. El progressisme benentès, que està al corrent del que es fa i desfà a Ciutat Vella, anava deixant petja a un llarg esprint d’autoestima col·lectiva: “El Can 60 és queda al Barri!” on el to triomfal tenia ocasió d’alçar la veu. En aquest afany de pregonar la bona nova, alguns, com en el mite de Marató, van arribar molt lluny. En declaracions a la premsa el regidor d’ERC Jordi Corona afirmava que la resolució del conflicte és “un exemple del que es pot aconseguir amb les lluites veïnals” i la regidora de BeC Gala Pin remarcava el valor de l’acord entre els dos partits i la “bona predisposició de la propietat”, i assegurava que la compra “és una molt bona notícia per al Raval”. 

No tenim vocació d’aixafaguitarres ni volem negar l’aspecte positiu de l’assumpte: l’habitatge queda preservat i la seva funció social –l’escola Palmares de Capoeira, que fa trenta anys que ensenya a passar’s-ho bé a gent de totes les edats, l’APIC-ACAM, que ajuda a cercar feina a qui esta en risc d’exclusió econòmica, el taller de ceràmica Can Fanga…– també. Però no ens pot anar gens malament com a societat parar-nos a pensar una mica més enllà del focus mediàtic i l’aplaudiment; a l’ombra del flash de la instantània. Un tweet és curtet per naturalesa.

L’acord, així com la bona predisposició de la propietat, és fàcil d’entendre: l’Ajuntament desembutxaca sis milions d’euros i la propietat se’ls embutxaca. A més, i per la deixadesa deliberada amb què fa anys s’havia deixat d’invertir, caldran més de dos milions d’euros en rehabilitació. Això en un context de mòbbing de llarga durada que ha inclòs totes les males arts del terme: tallar la llum, l’aigua i el gas a les llars de famílies, oferir diners de sotamà a individus per tal que desertessin de la reivindicació, anar canviant d’inversores sense informar a les llogateres… tant és així que, l’any 2015, el mateix govern de CiU que va sentir ploure quan la plataforma “Salvem Can 60” va trucar a les seves portes, va incloure la vella fàbrica en el seu “Pla Dintres”, amb caràcter suposadament coercitiu per les propietats que es troben en un estat de conservació i seguretat molt deficient pel que fa al nivell d’habitabilitat. És a dir: s’ha reconegut una agressió especulativa al si dels nostres carrers i l'única manera de confrontar-la ha estat premiant-la amb la finalitat última que tenia: fent-li guanyar diners. Molts, molts diners. 

No hauria de semblar gens estrany que les qui tenim en compte el prisma de la lluita de classes a l’hora d’analitzar el nostre entorn no tinguem gaire a celebrar en tot això. El triomf del capitalisme no és cap festa i encara ho és menys quan el poder públic l’ha possibilitat amb diners també públics. O, dit d'una manera més simple: mentre competim enlloc de col.laborar hi haurà guanyadors i perdedors i, si els qui pretenien esborrar Can 60 han guanyat, costa d’entendre que el Can 60 també. 
No fa massa temps un il·lustre patrici del poder autonòmic, Artur Mas, introduïa al llenguatge processista un terme de matriu anglosaxona molt utilitzat en el món empresarial: el “win-win”, segons el qual existeixen fórmules que, tot esborrant un conflicte, permeten arribar a acords que satisfan les dues parts. El cas del Can 60 ens evoca aquell concepte i la seva confusió implícita, ja que aquest conflicte ha posat en relació dues parts incompatibles: les qui volen un barri per viure-hi i les qui el volen per mercadejar-lo, i no podem entendre que amb la intervenció resolutiva d’una xifra milionària totes dues se’n vagin d’una negociació amb un somriure a la cara. Tot queda com estava i, les arques públiques, abocades a enrriquir el mal. No celebrem els mals menors perquè són mals i, si el capitalisme especulatiu està de festa, no ballarem al seu ritme… el seu “win” no pot ser el nostre. 

En aquest sentit hem trobat a faltar estratègies més valentes. Encara que tinguem assumit que el conflicte obert amb el capitalisme de moment no és tasca de totes hi ha solucions ajustades a la socialdemocràcia que la majoria de partits polítics amb representació a Barcelona reivindiquen com a pròpia: el “Pla Dintres”, per exemple, preveu la possibilitat d’imposar multes de fins al 90% del cost d’una rehabilitació a una propietat que no l’ha assumit podent-s’ho permetre. S’ho pot permetre, algú amb sis milions d’euros? Nosaltres creiem que sí que pot. Creiem que la impunitat dels qui han volgut expulsar families i projectes d’interès públic del barri ha quedat reforçada i que la bona marxa dels seus objectius és la nostra marxa enrere. És tan necessàri recordar-ho com recordar que no hem estat a l’alçada d’eixugar el paper que l’Ajuntament de CiU va deixar mullat. La socialdemocràcia, un cop més, fent de pedaç.

Amb aquesta lectura dels fets no volem anar de guais ni desvirtuar les hores de feina que els grups municipals de BeC i ERC han invertit a mantenir viu Can 60; hores que l’anterior govern va dedicar a altres interessos, senzillament volem recordar –i recordar-nos a nosaltres mateixes– l’evidència que, atenent problemes puntuals i fent-ho de la manera que prefereixen els qui els han creat, no se soluciona el problema majúscul i estructural als barris de ciutat vella: l’especulació immobiliària que degenera en una inviabilitat extrema del dret a l’habitatge. Hem donat suport que la compra de Can 60 tirés endavant i no només no hem entorpit ni posat obstacles; hem ofert tota la nostra complicitat passiva amb un vot favorable, però això sí: avisant en tot moment que no ens semblava la manera. Quan sorgirà el proper Can 60? Quants Can 60 més ens podem permetre, a preu de mercat? Quants Can 60 hi ha silenciats per la impotència de no poder tirar endavant una campanya de denúncia? Can 60 ha acabat com el paradigma de, més que solucionar un problema, ajornar-lo. 

És en aquest sentit que pensem que no hi ha cap motiu per vanagloriar-se de res; més aviat una inèrcia d’aquella política tan barcelonina d’ajudar individus o grups que pateixen una problemàtica concreta mentre, alhora, s’ignora moltíssimes persones més en la seva mateixa situació. Allò que vol el magre premi de la claca periodística i poc més, com Jesucrist curant un cec davant del seu públic i negant el miracle a tota la resta de cecs del planeta. Ens consta que les companyes de “Salvem Can 60”, a qui hem donat el nostre humil suport des del començament de la seva reivindicació, viuen la paradoxa d’alegrar-se del que és seu i compartir, de manera explícita, aquesta visió amb nosaltres. 

Només recordar que els Ajuntaments, com les persones, tenen més solucions que comprar i que parlar de tu a tu amb els especuladors, i que això no te valor si no es fa amb la sana ràbia de qui viu sense pretendre fer fora de casa ningú. 

CUP RAVAL-GÒTIC