La gentrificació crònica que pateix el districte de Ciutat Vella sembla no tenir aturador. Malgrat ser un problema reconegut i quantificat per totes les institucions i organismes, estudiat a les Universitats i en boca de les converses de bar o de cua del super, ningú més que l’anomenat activisme li planta cara de manera valenta. No ens hauria d’estranyar que això sigui així si recordem que el propi terme, “gentrificació”, va ser pronunciat  per aquest mateix activisme quan ningú l’havia sentit mai. Totes les institucions, les mateixes que ara reconeixen la qüestió, en negaven l’existència i l’atribuien a la imaginació paranoica dels qui ho critiquen tot. Però la realitat és més veritable que cap altra cosa i, el pas dels anys, ha deixat per la memòria col.lectiva l’expulsió de milers de veïnes, amb violències tan explícites com el mòbing, els desnonaments o l’augment abusiu de lloguers, i la depauperació dels serveis públics el retrat d’unes institucions que, quan no han restat passives i han preferit mirar cap a una altra banda, s’hi han posat directament a favor. El problema persisteix i, malgrat que tothom ens hem familiaritzat terriblement amb els símptomes, ningú amb poder de decisió s’ha arremangat per tractar la malaltia de fons.        

El desmantellament d’un barri no es comença un dia concret i s’acaba un altre. És un procés estructurat, gradual, que va pertorbant i fent incòmode la vida veïnal mentre possibilita que el mercat disposi de cada cop més espai arrabassat al caràcter comunitari. Moltíssimes veïnes hem anat prenent consciència de que aquí s’estan esborrant barris per deixar lloc a un producte de consum. Aquesta consciència implica, inevitablemet, un zel  per les coses públiques. Un interès molt viu per a defensar els nostres CAPs, les nostres escoles, biblioteques, els espais per la gent gran… de la depradació del capitalisme. Una sensació fonamentada que, tot allò que és nostre i ens ha costat tant guanyar, si no ho posem sota custòdia veïnal, ens pot ser arrabassat en un instant. Esborrat. A la Barceloneta, el barri més petit i arraconat del districte, amb 15 000 habitants i 15 milions de visitants consumint-lo tot l’any, el Departament d’Educació i el Consorci d’Educació de Barcelona han anunciat les seves intencions d’aplicar una una nova retallada: consisteix a desplaçar l’alumnat de l’Escola Mediterrània cap a un centre educatiu únic amb l’altre Escola, l’Alexandre Galí, en una fusió que agruparia infantil, primària i secundària i faria desaparèixer el batxillerat.

El gest més urgent del Departament d’Educació que cal al barri és una inversió estructural en l’Institut Joan Salvat-Papasseit i un suport explícit la seva comunitat educativa. N’hi hauria prou amb la visita ordinària d’un inspector d’habitatge per posar una denúncia per mòbing institucional al Consorci ja que l’edifici, literalment, cau a trossos. Cal mantenir i millorar l’oferta pública actual i, si de cas, augmentar-la. Mai reduïr-la. L’exclusió laboral està relacionada amb la dimensió educativa de qui la pateix i si, per una banda, el model econòmic del monocultiu turístic que s’ha imposat ofereix només feines precàries i lloguers abusius, per l’altre, l’Administració ha de garantir una educació de qualitat i pública que possibiliti la promoció social i inserció laboral dels nois i noies del barri, defensant-los del mercat. Enlloc d’això, durant successius governs, s’ha reduït el finançament, s’han desviat recursos i escatimat mitjans als centres educatius públics, desviant fons cap a les escoles concertades i “animant” les famílies a pagar quotes il.legals per l’educació primària obligatòria. D’aquesta manera s’ha empès a bona part de la joventut a omplir una bossa de treballadores al servei de l’explotació. Els nostres joves, els nostres fills i filles.

Les Ampes i, en general, les comunitats educatives dels tres centres, no accepten cap retallada. Encara que els autèntics especialistes en el llocs són els qui els viuen, no han format part activa en cap de les decisions de les polítiques educatives del barri. En tot això només hi ha un dret que no els hi podran negar: el de plantar cara. Defensar les seves escoles tal com són i on són i no deixar tota l’oferta educativa a l’atzar del bon o mal funcionament d’una sola opció. Perquè tenen la convicció de que aquesta aposta respon a l’interès de degenerar, denigrar i foragitar l’escola pública amb l’objectiu de justificar injeccions de capital als centres concertats i seguir perpetrant el procés de privatització de l’ensenyament i la segregació social a la ciutat.

A la Barceloneta calen espais de propietat pública dispersos, que dotin de vida popular i cohesió social uns carrers que estan lluitant per defensar el terreny, polzada a polzada. Calen escoles amb uns treballadors i una comunitat educativa arrelats a la realitat que els envolta, familiaritzats amb l’entorn i les seves dificultats i virtuts. Escoles que funcionen, generen demanda de places i són sentides com a pròpies pels qui les usen. Escoles que aporten prestigi a l’educació pública i autoestima a barris castigats. Que són un reflex fidel de la gent que habita la seva immediatesa, amb migrants, alumnes que demanen atenció més especial, projectes participats pels pares i mares… una escola que respon, exactament, al que se li demana: aguantar l’envestida i recuperar terreny.

Les Ampes sabran despertar complicitats en una xarxa veïnal molt conscienciada respecte al mòbing institucional i a la bona relació entre el mercat i les administracions. Nosaltres, en la part que ens interpel.li, tindrem molt clar amb qui posicionar-nos: amb el nostre veïnat i al costat de les Ampes, per cridar juntes:

TRAIEU LES VOSTRES MANS BRUTES DE LES NOSTRES ESCOLES!

Arran Ciutat Vella

COS Educació

CUP Ciutat Vella

Endavant Ciutat Vella

SEPC Ciutadella