Les darreres setmanes, de manera sobtada, se’ns ha presentat un nou ús antisocial de la plaça de la Gardunya. L’han descobert les primeres veïnes que han tractat d’atravessar-la com solien fer: posant un peu davant de l’altre en una direcció concreta. Passivament impedint-ho, com un bloc sòlid d’objectes vivents, s’hi han trobat instal.lat un formiguer humà de turistes tumultuosos. Palplantats o asseguts per terra, en grups de cinc o de trenta; una munió d’escamots organitzats col.lapsa els 4200 metres quadrats de plaça impedint-ne un ús racional i, encara menys, veïnal. Tenen una altra idea del lloc i, per la seva condició de majoria, la imposen: amb entusiasme i a l’hora convinguda, s’hi troben per degustar envasos i forquilles de plàstic o broquetes de fusta amb macedònies de colors punxades, comenten impressions de la Boqueria i, aquí i allà, es mostren i comparen fotos abans d’abocar-les a les xarxes socials. És una nova parcel.la guanyada per l’ús badoc, consumista i banal de l’espai públic. 

 Les qui l’han descobert s’han retirat a ziga-zagues, pidolant una porció d’espai a cada pas amb la mímica de la cordialitat al rostre, i han fet córrer la notícia: un altre espai cedit. Una emboscada més de població flotant i, al mateix temps, permanent que no ens tornarà mai ni un pam del territori arrabassat. Les qui ho han sentit i han anat a veure-ho amb els propis ulls ho han pogut corroborar: la plaga del monocultiu turístic creix a un ritme angoixant, a embestides. Obligades novament a renovar les geoestratègies d’aquell nostrat “per on caminar si no em convé arribar tard a tot arreu” han esborrat del plànol mental un altre indret que ja no és accessible. Un altre indret per la melangia. Perquè el turisme, a Ciutat Vella, devora espais i només en deixa les engrunes per qui escombri.  

 Per assistir a la massificació consumista han anat apareixent, allí on hi havia botigues i llocs de menú a preus raonables, locals de souvenirs i restaurants amb pretensions que poques veïnes del districte es poden o volen permetre. Llocs enfocats al consum passatger i poc meditat. El tema ens el sabem de sobra: en l’ús de l’espai, per quantitat i per poder adquisitiu, el turisme representa un estrat social clarament privilegiat respecte al veïnat. Per aquesta lògica tan institucionalment barcelonina de que la iniciativa més lloable és la que persegueix el lucre, ens estem quedant en un laberint sense sortides. Quan va començar la reforma de la Plaça de la Gardunya alli encara s’hi podia comprar un enciam, la gent gran hi seia a fer-la petar amb el carret de la compra i grups de nens enèrgics hi jugaven a cricket. La reforma ens va costar gairebé cent milions d’euros dels cofres municipals i, segons ens va dir el govern de progrés que la va iniciar, “la Plaça deixarà de ser el traster de la boqueria per convertir-se en la nova àgora del barri.” Amb aquest escrit només volíem contribuir a fer córrer la veu del que moltes ja saben: el capital ens roba els carrers i les places. Les platges, els parcs, els barris… el capital ens roba.

CUP-Raval-Gòtic.