Als primers anys de la gran transformació olímpica el model que s’anava consolidant era narrat com un èxit permanent per totes les institucions, que van assumir acríticament no contradir aquella afirmació tan repetida pel lobbi hoteler que “com més vistants, més riquesa i més treball”. Però aquella sòlida aliança discursiva entre els poders econòmic i polític s’ha anat revelant com una falsedat amb un indicatiu cada cop més evident per desmentir-la: les condicions materials de vida de les classes populars. Després de batre el rècord de visitants any rere any, l’únic fet de llarg abast consolidat no són la riquesa ni el treball sinó la gentrificació extrema, la pèrdua d’entorn urbà públic per al veïnat i transeünts i unes condicions laborals precàries generalitzades, afegides a problemàtiques que s’hi relacionen directament, com ara l’apujada insostenible de lloguers, béns bàsics de consum, serveis… en definitiva, som davant d’una distribució extremament desigual de la riquesa amb el resultat d’un districte entregat als usos mercantilistes d’uns pocs, amb el vist-i-plau del govern municipal.  

L’hostaleria, com a cas paradigmàtic, és reveladora de com l’abús de poder en l’àmbit laboral s’ha normalitzat sense més resistències que les de treballadores autoorganitzades o sindicades al marge de les dues centrals sindicals majoritàries. Contractes a meitat o menys del temps real generalitzats, jornades irregulars, un tracte classista desacomplexat, avisos d’un dia per a l’altre, amenaces i acomiadaments de qui ha d’agafar la baixa… tot plegat amb una impunitat molt preocupant i fins l’abordatge d’empreses subcontractades de serveis integrals, amb volums de beneficis astronòmics als cinc continents i que gestionen tot el ventall de necessitats d’hostaleria (neteja, cuiners, cambrers, xofers, vigilància, serveis de manteniment…), amb uns guanys elevadíssims per a l’empresariat que només s’entenen quan s’observa la condició objectiva d’explotats que pateixen els treballadors. Si aquests treballadors són migrants, dones o totes dues coses alhora, s’hi afegeixen formes de xantatge encara més greus que han arribat a consolidar un estrat de corruptela en què l’economia informal fa i desfà al si de negocis amb registre mercantil, i en què assalariats sense nòmina han perdut la possibilitat legal de reclamar cap dret. Per molt paradoxal que pugui semblar, a Ciutat Vella, com més luxosa i cara és una empresa, més inestables i enganyosos són els contractes que es permet oferir. 

A l’hora d’explicitar la pèrdua de drets que ha significat aquest model econòmic les condicions laborals han estat un llibre obert. No només s’ha insistit a reforçar aquella quintaessencia del capitalisme que, per sobreenrriquir unes minories, necessita degradar la qualitat de vida de les majories: s’ha deixat exclusivament en mans dels propietaris tota la capacitat d’influència sobre les practiques econòmiques i, mentre els nostres barris han anat perdent població, hàbitat i salut social, tota iniciativa institucional s’ha fet en clau de complicitat amb les expectatives de benefici de qui es pot permetre tenir-ne. I això no només ha estat responsabilitat dels partits polítics que ho han impulsat històricament (sobretot PSC i ICV), sinó que els seus “sindicats germans” (UGT i CCOO) han compartit sense embuts la gestió que ens ha dut fins on som. Valorar l’acció dels sindicats majoritaris en tot aquest procés és un exercici profundament decebedor. La funció sindical, per definició, és organitzar i enfortir les lluites que defensen els interessos immediats –econòmics i socials– de la classe treballadora. A Ciutat Vella això no només no ha estat així sinó que ha fixat un panorama invers: mentre la classe treballadora perdia drets, les centrals UGT i CCOO anaven assegurant-se un espai entre els beneficiats. Com?
D’una banda, com a simple reflex local del control d’un complex entramat de societats limitades i anònimes que sumen beneficis milionaris. Això sense el prejudici d’associar-se a grans multinacionals  en camps tan lucratius com la gestió de plans de pensions, les asseguradores, les empreses del “totxo” o les promotores immobiliàries… També lucrativa és una de les fonts tradicionals de finançament, com ara els cursos de formació per treballadors a càrrec dels pressupostos públics i les grans empreses, sobretot des que van començar a subcontractar-los i a utilitzar les seves pròpies companyies per impartir-los. 

D’altra banda, a més, per l’actuació concreta d’aquests dos sindicats al districte. Lluny de limitar-se a representar tot aquest entramat de relacions econòmiques que els trascendeix, han cosignat amb nom propi alguns de tants episodis hostils al teixit social de Ciutat Vella. En l’ús i la gestió d’espais, això ha succeït d’una manera molt evident. Mentre entitats que realment treballen a peu de carrer pateixen dificultats per pagar el lloguer o demanen ajudes no ateses a l’Ajuntament, aquest, històricament i d’una manera inalterable mani qui mani, ha privilegiat els dos sindicats. Malgrat rebre una mitjana de 50 M € (M €) anuals en subvencions, alguns dels quals entregats per l’Ajuntament, tots dos sindicats i les seves fundacions o cooperatives gaudeixen de cessions d’espais públics quantificables en molts milers de metres quadrats i sovint no exemptes de conflictes.

Recordem que la UGT, a l’edifici de Rambla Santa Mònica-10, mantè un litigi amb el seu legítim propietari, el CADCI, el qual té en contra l’Estat i el seu aparell judicial, que se n’apropiaren a la força arran de la victòria feixista el 1939. L’edifici, de 5.000 metres quadrats, no és el més gran d’UGT a Ciutat Vella: a Rambla del Raval-29 i 35, amb 9.000 metres quadrats distribuïts en tres edificis de sis plantes, hi té la seu. Construïda al solar anomenat “Illa Robador”, que va implicar l’expulsió de 3.000 veïns per part de Foment de Ciutat Vella, S.A. (Focivesa), la seu va ser sufragada per l’Ajuntament, amb 4.5 M €, i per la corporació pública municipal, amb 7,5 M € més. L’empresa per canalitzar la inversió fou, precisament, Focivesa. Pocs anys després, amb CDC al govern municipal, se’n va renovar la concessió i es van aportar 80.000 euros per reparar desperfectes. Tot això afegit al fet que dues cooperatives d’habitatge gestionades pels dos sindicats van rebre una ajuda de 18 M € per construir diversos edificis de vivendes “socials”, que han comportat l’arribada d’un veïnat de clase mitjana profundament hostil amb la pobresa, l’economia informal o la okupació reivindicativa, un veïnat molt actiu i organitzat a pressionar la institució perquè activi el control policíac, les batudes racistes o els desallotjaments. O bé com els problemes que va comportar el desallotjament policíac dels militants de la CGT de la 8a planta de l’edifici de Via Laietana-16 per entregar-la a CCOO, el 2011. Una de les gestes més memorables de la pugna l’havien protagonitzat uns quants militants de CCOO que, protegits per una furgoneta antiavalots dels Mossos d’esquadra, van tallar la llum i l’aigua als llibertaris en un cas de mòbing amb assistència policíaca inclosa.

En un dels mals més greus del districte, l’especulació immobiliària, també trobem les petjades dels dos sindicats, que han transitat per algunes de les operacions més immorals i nauseabundes dels darrers anys. El cas més significat és, sense cap mena de dubte, el d’UGT a dos solars de Drassanes: el PERI del 1985 va catalogar-los com a exclusius per a habitatge social i, el 1999, la cooperativa de vivendes ugetista els va comprar per mig milió d’euros. Mentre els solars restaven buits i sense que s’iniciés cap vivenda es va modificar el PERI (el 2003) i el terreny va passar d’estar 100% reservat a vivenda social a deixar-ne només un 25% per a aquest ús. Després de la requalificació, la cooperativa d’UGT va vendre el sòl ja liberalitzat a un promotor privat per 2.3 M €, el 400% del seu valor inicial. Dos anys després, aquest va revendre el solar per gairebé vuit milions, quasi 14 vegades el preu del 1999, i el sòl es va tornar a requalificar i pel camí va perdre aquell 25% de vivenda social que li quedava. Llavors es va revendre per, finalment, anunciar la construcció de dos hotels que van obligar el veïnat a organitzar-se i plantar cara en un de tants fronts contra la propietat popular de l’espai. Ningú, ni els serveis tècnics municipals ni el sindicat, no han donat mai explicacions de cap tipus sobre aquest assumpte. I si seguim remenant per la memòria de la deshonestedat més bàsica trobem unes quantes operacions sobre les quals mai no s’ha ofert una explicació pública. A tall d’exemple: l’any 2002 l’Incasol va vendre, a menys de la meitat del preu de mercat, tres locals al carrer Sant Rafel a la UGT i tres al carrer Armengol a ICV, en aquell moment al govern. Però en la relació entre els dos sindicats i els barris de Ciutat Vella no tot han estat silencis. Alguns comunicats, com els que van fer els dels sindicats de Mossos d’Esquadra (SME-CCOO i SAP-UGT) durant el cas Benítez (veí del Raval apallissat fins a morir per sis membres d’aquest cos policíac, els quals continúen treballant-hi i cobrant-hi a fi d emés impunement) van acabar per ser desenmascarats en diversos informes que els desmentien i en imatges que deixaven en evidència les falsedats que s’hi afirmaven.   

Per tot això ens sembla d’un insult extrem l’ocurrència de l’Ajuntament que, en el marc del “Pla de desenvolupament econòmic de Ciutat Vella”, anuncia amb autocomplaença que “en la línea de les noves polítiques que s’estan impulsant des de Barcelona Activa, s’ha posat en marxa el primer punt de defensa dels drets laborals de la ciutat.” En aquest espai, situat a la plaça Salvador Seguí, els sindicats UGT i CCOO assessoraran en exclusiva sobre condicions laborals els veïns que ho sol·licitin, prioritzant-hi els àmbits “del sector turístic i la neteja de la llar”, i obviant-hi sospitosament els terrenys diversos de l’esfera immobiliària. La decisió de deixar en mans d’aquests dos sindicats l’assessorament al veïnat, presa d’una manera arbitrària i opaca, respon a la inercia històrica de privilegiar-los. Té algún sentit, això? És evident que cap de positiu. Les úniques victòries de la clase treballadora en els múltiples conflictes que s’han donat darrerament a Ciutat Vella ho aclareixen: l’any passat els estibadors, desmarcats explícitament de les dues centrals, els i les socorristes, que es van organitzar al voltant de la CGT després de denunciar la passivitat del sindicalisme groc, les treballadores de la franquícia Udon, que van assolir el reconeixement de les categories laborals, el respecte a horaris i pagament de plusos després de forçar una vaga indefinida al voltant de Solidaritat i Unitat entre Treballadors (SUT), la mobilització del professorat de la UB al si de la COS i la CGT… qualsevol situació en què les clases populars han plantat cara amb resultat positiu ha estat desvinculada dels dos sindicats majoritaris, en els quals més aviat s’hi observa una estructura d’afiliats que aspiren tan sols a solucions individuals i pròpies, sovint amb baix o nul nivel de compromís i sense consciència de classe o, encara menys, solidaritat amb els barris on hi ha les seves seus. Si no, preguntem-nos què passaria si un 5 o un 10% dels milers d’alliberats que tenen les dues centrals sortíssin dels seus edificis i vinguessin a aturar desnonaments? Si vinguessin a les concentracions, activitats, accions… què passaria només que deixessin d’anar a dinar als restaurants amb contractes fraudulents i explotació pura i dura on van? 

CCOO i UGT viuen d’esquena i contra a Ciutat Vella, en harmonia amb les institucions que provoquen un buidatge de veïnat sense precedents, i “l’Ajuntament del canvi” de Barcelona en Comú sap reconèixer la seva tasca i premiar-los. Per això els munta una oficina d’assesorament laboral: per tenir la seguretat que, d’aquesta oficina, no en sortirà cap conflicte. Estan fets l’un per l’altre.

Quina vergonya, quin fàstic. Algun dia ho pagaran.

Barcelona, 15 de gener del 2018
CUP Raval-Gòtic
@cupciutatvella  [email protected]