A la primera meitat del segle XIX, just abans que el socialisme o l’anarquisme haguessin estat formulats, al Raval ja hi havia lluita de classes i desigualtat social. Tan és així que, quan l’urbanista Ildefons Cerdà el.laborà els primer cens que es va fer a Barcelona, l’esperança mitja de vida de les obreres del barri era de 24 anys. Era un temps on la salut de la classe treballadora només podia consolar-se a la beneficiència catòlica, amb una atenció deficient i precària. En aquest context un corrent ideològic que acabaría per revolucionar totes les societats occidentals estava fent les seves primeres passes a les revistes de medicina: l’higienisme. Basat en la raó com a mitjà per interpretar la realitat l’higienisme preconitzava  una vida saludable i digna com a bé d’interès general. La ciència podia assegurar que els microbis i els bacteris no feien diferències entre burgesia i proletariat i, en conseqüència, reclamava a les institucions promoure sistemes de clavegueram, lavabos i banys públics, recollida de brossa, control de qualitat de l’aigua i el menjar… tot allò que possibilita un bon estat d’immunologia col.lectiva. És per això que les higienistes van expressar la conveniència de dotar a les masses obreres de sous justos, educació, bons aliments i espais d’oci i naturalesa: per estar inspirades en la raó.

   Un segle després, l’any 1938, la consciència de classe feia temps que s’havia desvetllat al barri i les treballadores no necessitaven a ningú que reclamés una vida digna per elles perquè havien après com fer-ho sense ajudes. Al nord d’un Raval trossejat per les bombes feixistes i nazis, s’inaugurava el Dispensari Antituberculós. Projectat per la Generalitat republicana en un intent de socialització hospitalària, l’edifici responia a una concepció moderna de la medicina. Com la presó Model, havia estat construit seguint els postulats del racionalisme arquitectònic. El mateix que descriu la pell de la ciutat com un organisme dinàmic, fet d’edificis que neixen, viuen i moren. El que diu també que la ciutat només pot estar “congelada en el temps” en aquells elements que la propia societat ha cosiderat oportú protegir. “Congelada en el temps.”

   L’any 1992, que va marcar el Raval contemporani com cap altre, al Dispensari s’hi va fer una reforma per tal d’instal.lar-hi el Centre d’Atenció Bàsica, avui en dia CAP. Des de llavors, per estar catalogat com a edifici protegit, no s’hi pot fer cap més reforma. Les seves treballadores denuncien ja fa massa temps que no és un lloc funcional i, tant elles com moltes de les pacients, assenyalen que l’edifici és obsolet, inaccessible per algunes i incòmode per totes… coincidint amb aquell esperit que el va dissenyar en que està “congelat en el temps.” 

   L’any 2018 l’esperança mitjana de vida de les veïnes del Raval és sis anys inferior a les dels barris benestants i, segons diversos informes contrastats, la qualitat de vida empitjora a marxes forçades. Aquest estiu, treballant en consultes sense ventilació ni finestres, amb sales d’espera aglomerades als pasadíssos i males olors, les treballadores del CAP-Raval Nord han decidit que s’han afartat de no ser escoltades. No volen lamentar-se d’unes condicions penoses sinó reivindicar en positiu aire, claror i netedat… tornant a allò que demanaven les higienistes el segle XIX: la raó. La exigeixen amb urgència. Un nou CAP habilitat per atendre les necessitats del veïnat amb eficiència.

   Pel que fa a nosaltres, la classe treballadora que patim hostilitat institucional a l’hora de vetllar per la nostra salut, només podem encoratjar el socialisme per tal que es reformuli fins tornar a gaudir de tota la fermesa i potencial d’acció que ha gaudit als nostres carrers. Perquè som plenament solidàries amb les treballadores del CAP i perquè ens cal una sanitat en condicions. Perquè hem après que, el que no li robes intimidant-lo i provocant-li la por, el capital no t’ho cedeix.   

CUP Raval-Gòtic.