La platja de Sant Sebastià, reflex de Barcelona

Un dia a una de les platges emblemàtiques de Barcelona condensa el que ha esdevingut la ciutat. Un article de Joan Suqué, veí de Ciutat Vella i militant de la CUP

La platja de Sant Sebastià, a la Barceloneta, és una font d’informacions curioses i escenes pintoresques. Per ser un dels llocs on la ciutat comença, el sol hi surt fent un monòleg revelador, que posa nom a cada cosa visible. Les embarcacions recreatives mandregen dins les lones i l’onatge esquitxa la voreta endormiscada però, a poc a poc, els primers banyistes van apareixent a plantar les seves tovalloles. Una brisa fresca bufa suaument. Gent esforçada amb xandalls suats i comptadors de calories passen al trot mentre un grup de iaios nudistes es desvesteix amb parsimònia fent petar la xerrada. Algú improvisa posicions de ioga i algú altre neda amb elegància fins a distàncies allunyades. És Sant Sebastià a primera hora del dia, quan el català i l’espanyol s’alternen en converses anònimes i tot té un aire familiar barceloní, just abans que el trànsit de creuers ompli de taques l’horitzó i la boca de metro, amb les parades d’autobús més properes, comencin a expulsar tones i tones d’humanitat amb crema solar untada al nas i mapes del centre urbà a les mans. Llavors, els coneguts i saludats de la platja es difuminen dins el formiguer per retenir una porció d’espai abans no sigui massa tard. Desapareix la pau en favor de les músiques de xiringuito i, de tres a sis persones per minut, belluguen la seva ombra entre una massa estirada per oferir massatges, caipirinhes i entrades amb descompte a macrodiscoteques. A tot arreu hi arriba gent, molt concentrada, fins a acabar escenificant allò que se’n diu la pressió demogràfica. Palmeres despentinades clamen al cel sense tenir on fugir mentre cotorres de xiscle histèric s’hi camuflen amb ànsia i defequen sobre els casquets que coronen uns passants amb segway. Hi ha prou sol per tothom. Grups d’adolescents en viatge de fi de curs compren drogues de disseny falsificades a camperols panjabis amb bigotis retallats, que dissimulen brandant coca-coles davant dels seus professors. Les dutxes, esgotades, no paren de rajar i, sobre sorra artificial, fan riuets d’aigua clorosa. N’hi ha que masteguen menjar per endur i n’hi ha que seuen a les terrasses, a pagar el que s’hi demana, sense haver-ho considerat gaire. Són emigrants dels benvinguts clients, que surten a veure món amb la targeta de crèdit i el número secret. Han vingut a buscar la seva foto i la tindran. Algú ronca. Algú altre es mira un cos fixant els ulls. Tres persones, en possessió només de tres banyadors i tres smartphones, seuen juntes sense conversa entre elles, fent una tribu de cap-cots fins a la tarda. A la tarda, un dels tres parla.

La tarda és el recompte de la caixa del migdia. És un socorrista elevat buscant de reüll un tall de digestió. Les males paraules d’un xef de cuina mal pagat a un fregaplats encara més mal pagat. Gent que marxa, espolsant-se els peus de sorra; gent que va a fer un gelat, o unes birres; gent que fa cues davant dels lavabos de plàstic olorosos... la tarda és gent fent cues. Uns altaveus avisen que la jornada de bany s’acaba i l’hotel W, com una gran caixa negra plena de misteri, projecta una ombra grandiosa, compacta i amenaçadora sobre els petits en retirada. Al vespre, les gavines intimiden els coloms tot competint per bosses de patates xips abandonades i els gats de carrer surten dels seus amagatalls per acudir a la cita amb la gent que els alimenta sota amenaça de multa. Monedes, claus i bolígrafs són desenterrats per caminants solitaris amb detectors de metalls i els carteristes s’arrosseguen fins a l’abast de bosses desateses. Un nombre indeterminat de llaunes de cervesa satura els cubells d’escombraries i, encara unes quantes més, resten al lloc on les han consumit fins que un recol·lector de BCNeta les diposita en un cistell de plàstic. Milers de filtres de tabac passen a engrossir els centenars de milers que es descomponen lentament i unes quantes bosses fugen cap al mar inflades de vent. Tot això fins que, entrada la matinada, quan ja només queden els taxistes deambulant a la recerca de clients, les treballadores de la neteja dels clubs de natació fent un cigarret o les parelles passejant agafades de la mà, passen els tractors arrossegant garbelles i convoquen el dia següent a trenc d’alba. La platja de Sant Sebastià s’omple cada dia de petjades, restes i rastres de presències per, quan arriba la nit, esborrar-ho tot i oferir-se novament com una pàgina en blanc.


Així com les pissarres, les pantalles de cinema o les del telèfon mòbil, les platges de sorra tenen aquella sensibilitat d’informar-nos d’allò que les afecta i també la urgència de tornar-ho a fer sense paciències, esborrant i reescrivint. Passa als periòdics i telenotícies, als calendaris o a les pròpies vides: a les platges, cada dia vol ser un dia. Cada dia el seu. La insistent informació d’aquesta en concret és la crònica d’un abús quotidià. Es digui crear i destruir o es digui transformar, el resultat és el mateix: a Sant Sebastià, no paren d’amputar-li parts. És cert que el lloc du el nom d’un d’aquests màrtirs maltractats fins a l’impossible, però també és cert que les actuacions que s’hi han dut a terme són tan professionals que la iconografia catòlica no sabria on llepar ferides. A Sant Sebastià, aquest cop i en aquesta platja, li han fet lesions sense marca. Cicatrius maquillades amb animació, gastronomia i esport. Parts amputades.

L’any 2006, just abans de la construcció de l’hotel W, la platja de Sant Sebastià era un refugi de l’oci gratuït. A peu descalç, s’arribava a l’indret lliurement escollit per passar unes hores balsàmiques en una platja pública, de propietat popular. Per qui volgués beure o menjar alguna cosa, hi havia una oferta hostalera raonable (avui en dia, al bar Eclipse, per posar un exemple elevat, una aigua de vichy ostenta el preu de set euros) i semblava impossible, per llei, que s’incrustés un gratacel vora mar. Ara, al gratacel, com un queixal halitòsic, s’hi afegeixen altres dents amb forma d’edificis, com la seu de la marca Desigual (que a l’inici de les obres, recordem-ho, s’anunciava com la seu de la fundació Maragall contra l'Alzheimer) i les grues segueixen treballant. Banyistes de tota la vida han hagut de presenciar, impotents amb el cul sobre la sorra, com els xiringuitos cars de reproducció assistida i les gandules amb ombrel·les de lloguer es multiplicaven any rere any i mossegaven espai a l’espai de tots els barcelonins per convertir-lo en un territori de conquesta pel lucre indiscriminat. Van presenciar com la Guàrdia Urbana multava persones pel fet d’anar nues allà on la voluntat popular havia fundat una platja nudista i van haver de presenciar, també, com multava pícnics familiars allà on s’han acabat instal·lant barres de fusta amb preus només aptes per a butxaques amb sobrepès. Per si amb tot plegat no n’hi hagués prou, les darreres setmanes, s’estan publicant unes informacions inquietants: al Club Natació Barcelona, s’hi pensa instal·lar, prèvia inversió de setze milions d’euros, el Nikki Beach Club, una empresa de clubs de platja elitistes i cars. Hi té cabuda, un club de platja, en una platja de tots els barcelonins? La pregunta sembla raonable. Com ja va fer l’Hotel W als seus orígens, el club anuncia amb solemnitat que té la intenció d’oferir llocs de feina als veïns de la Barceloneta però, vist el resultat del W, molts reneguen amb raons. En drets laborals i de classe, a Sant Sebastià, només s’hissa la bandera roja a causa de la presència de meduses.

La pèrdua d’espai propi en detriment d’instal.lacions recaudatòries amb treballadors precaris guanya llocs a dentellades. Cada metre perdut, cada raconet urbà arrabassat, és un bocí del mirall col.lectiu de la ciutat de Barcelona. El que li passa a la ciutat quan va a la platja. Tot el que li prenen és una part del nostre cos social i del legat per futurs barcelonins. Allò que perdem. Potser ha arribat l’hora d’aprendre a llegir la inteligència natural de la platja, que ens diu que tot es pot reescriure. Si a la sorra de Sant Sebastià hi escrius “negoci” sempre ets a temps de passar la mà pel damunt i escriure una altre paraula. Llegim la superfície de la sorra gràcies a la sorra enterrada. Amb saber que els granets visibles ho són precisament pels invisibles n’hi hauria d’haver prou. Almenys per començar.

Van presenciar com la Guàrdia Urbana multava persones pel fet d’anar nues allà on la voluntat popular havia fundat una platja nudista