El PEUAT, o com començar la casa per la teulada i perpetuar la massificació turística

A finals de 2015, l’equip de govern de l’ajuntament de Barcelona va manifestar públicament la seva intenció de posar fil a l’agulla en la problemàtica de la massificació turística mitjançant l’elaboració d’un instrument de planejament que reguli les places d’allotjament turístic dels barris, tot presentant el suposat procés participatiu que acompanyaria aquesta elaboració. BEC va presentar el pla com un instrument necessari per posar “ordre” al creixement desenfrenat del sector turístic, i va mostrar la seva voluntat d’aprovar-lo abans del venciment de diferents moratòries dels allotjaments.

L’elaboració del Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT) arriba en un moment en què el debat públic en torn al turisme està més viu que mai, i s’ha convertit en una preocupació de primer ordre a molts dels barris de Barcelona. No hi ha dubte que la reacció institucional és fruit de la intensa mobilització veïnal a favor del decreixement turístic i contra els impactes negatius que genera una activitat turística descontrolada, una mobilització que s’ha estès arreu del territori i s’ha organitzat al voltant de dinàmiques i reivindicacions comunes (agrupant més d’una trentena d’entitats en l’anomenada Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible).

Conscient d’aquesta fortalesa dels moviments veïnals, des de bon principi, l’equip de govern va afirmar que els actors econòmics, socials i veïnals coincidien unànimement en la necessitat de regulació del turisme, i va al·ludir insistentment a la idea del “consens”, obviant la confrontació d’interessos que s’evidenciava entre lobbies turístics i veïnes.

Certament, les entitats veïnals han aconseguit posar sobre la taula la necessitat de regulació estricta de tot tipus d’allotjaments turístics (no només els apartaments il·legals) i fins i tot han introduït en l’imaginari col·lectiu la idea del “decreixement turístic”, amb un discurs tenaç, clar i coherent que defensa la qualitat de vida de la població dels barris per sobre dels interessos privats d’un sector turístic insaciable, tot apuntant a la responsabilitat de les institucions públiques a l’hora de garantir els drets de les veïnes.

Malgrat tot, era evident la impossibilitat de fer compatible l’interès general amb els interessos dels lobbies turístics i d’aquells partits polítics que veuen la ciutat com a mercaderia que ofereix oportunitats de negoci, disposats, un cop més, a vendre el nostre patrimoni, el nostre espai públic, els nostres habitatges i el nostre descans a grups inversors. Així doncs, el futur PEUAT, que s’aprovarà inicialment el proper 10 de març en Comissió de Govern, ha resultat ser un instrument absolutament insuficient i ple de contradiccions i fal·làcies, que afirma promoure la “sostenibilitat del model” i basar-se en la “garantia dels drets i millora de la qualitat de vida” de les veïnes, quan, en realitat, aposta per seguir augmentant les places hoteleres i fer estendre el turisme com una taca d’oli als barris que fins ara han escapat a aquesta activitat depredadora.

Com començar la casa per la teulada...

El PEUAT s’ha elaborat amb presses sota l’argument de regular els allotjaments abans que acabin alguns terminis de concessió de llicències. Però les presses, ni estan justificades, ni són amigues de la justícia, la democràcia participativa i l’eficiència. Els suposats impediments legals per allargar la moratòria només podien ser afrontats des de la voluntat política, però, en lloc de buscar els mecanismes per aturar el creixement turístic mentre s’ assentaven les bases del model turístic, es va decidir emprendre una via sense retorn amb l’elaboració d’un instrument esbiaixat  i parcial.

És evident que els establiments d’allotjament turístic necessiten urgentment una regulació; el problema, és que es pretenen regular sense una definició prèvia del model turístic i de ciutat. Per tant, el propi procés d’elaboració del PEUAT parteix d’una consideració errònia, que és: es poden planificar els allotjaments turístics de manera aïllada, sense tenir en compte altres factors que estan relacionats amb la pressió turística.

Així doncs, l’elaboració del PEUAT sense haver definit el model turístic i de ciutat, significa començar a construir la casa per la teulada. El problema dels allotjaments turístics no es pot deslligar d’altres elements de l’activitat turística (serveis, establiments de restauració, de productes turístics, afluència a espais monumentals, oci nocturn) i sobretot de les greus conseqüències que aquests altres elements provoquen: especulació immobiliària, pujada del preu de l’habitatge, casos d’assetjament, soroll, destrucció del litoral, desaparició del comerç de proximitat, ocupació de l’espai públic, degradació i privatització del patrimoni, i molts altres.

Tanmateix, el propi equip de govern ha reconegut durant les sessions de presentació del PEUAT que aquest instrument “no regula el turisme”, ni tampoc és un pla d’habitatge, de comerç, de soroll, d’espai públic, no regula inversions econòmiques ni mesures fiscals. Si el PEUAT no té en compte tots aquests factors que afecten a la qualitat de vida i al model turístic i de ciutat, en què es basa per proposar mesures sobre el número d’allotjaments? Amb quins criteris justifica que Poble Nou o Vallcarca poden seguir acollint més i més hotels? Com justifica l’acceptació dels HUTs, que són els allotjaments que més afecten a la convivència i al descans veïnal? Elaborar el PEUAT de manera aïllada suposa deslligar l’aposta pel creixement turístic de la gestió de les conseqüències negatives que genera aquesta aposta.

Com perpetuar la massificació turística...

Segons s’ha avançat des de l’ajuntament, el model que impulsarà el PEUAT es basa en una zonificació (fins ara molt difusa) del creixement turístic als diferents barris, que va des d’una regulació més restrictiva (“decreixement natural” a les zones més afectades, on no s’atorgaran més llicències, encara que es tanquin allotjaments), a una regulació pràcticament de barra lliure per als hotels (“creixement sostingut” en zones no saturades).

Tractar de combinar el decreixement i el creixement sostingut sobre un mateix model és, si més no, una contradicció grotesca. El creixement sostingut a algunes zones de la ciutat anul·larà tota possibilitat de que el centre saturat pugui caminar cap al decreixement turístic, ja que, òbviament, els turistes es mouen arreu de la ciutat i el fet que pernoctin a la Sagrera no evitarà que es desplacin a visitar la Sagrada Família o Ciutat Vella. No n’hi ha prou amb equilibrar l’activitat turística en el territori, cal tenir perspectiva de ciutat i posar límits globals a la pressió turística.

La zonificació proposada pel PEUAT no només serà insuficient per frenar la massificació turística als barris que ja pateixen aquesta sobreexplotació, sinó que estendrà el monocultiu turístic a altres barris de Barcelona. La increïble proposta d’hotels “a discreció” als barris perifèrics equival a perpetuar l’eterna estratègia de “ciutat en venda”, segons la qual les institucions públiques assumeixen el paper de crear les condicions urbanístiques necessàries per tal que les elits econòmiques puguin fer negoci a pler. Així doncs, barris com el Carmel o Sant Andreu estaran preparats per convertir-se en els següents parcs temàtics barcelonins.  

Veiem amb preocupació la construcció de falsos conceptes com el del “decreixement natural”, que semblen més aviat concebuts per crear confusió i desorientació política. Sabem amb certesa que el turisme no desapareixerà per sí mateix en els barris ja envaïts, tret que siguem capaços d’implementar polítiques actives de decreixement.

Denunciem també el manteniment dels Habitatges d’Ús Turístic com una opció d’allotjament legal per als turistes, malgrat les diverses dades que relacionen aquest ús dels habitatges amb la pujada del preu de l’habitatge, els greus casos de mobbing immobiliari i la vulneració del dret a l’habitatge en general. A més, tot apunta a que els pisos il·legals seguiran funcionant amb total impunitat, davant d’una administració pública incapaç d’afrontar la il·legalitat amb els mitjans pressupostaris, tècnics i jurídics necessaris. Ens preguntem com és possible que en una ciutat on les seves veïnes són desnonades, expulsades dels seus barris per raons de classe o pels impactes del turisme massiu, l’ajuntament segueixi permetent que els habitatges siguin una simple mercaderia (molt lucrativa, això sí) per al sector turístic.

I per últim, com intentar legitimar un procés antidemocràtic amb una falsa participació ciutadana...

Si bé la participació ciutadana ha sigut un dels aspectes en els quals BEC ha volgut diferenciar-se de l’anterior equip de govern, en el procés d’elaboració del PEUAT han quedat paleses les greus mancances en relació a què entenem per participació i quins agents estan legitimats per decidir sobre l’interès general.

En les sessions de presentació del PEUAT, la presència dels lobbies turístics (hotelers, “amfitrions”, grans restauradors, etc.) i el seu discurs autòcrata desinhibit ha estat absolutament desproporcionat en comparació a la representació de les entitats socials i veïnals que defensen l’interès general. Però a més, anomenar participació a tres sessions acaparades i dirigides per l’ajuntament i amb un resultat sense cap garantia de ser vinculant, ens sembla senzillament irrisori. Documentació enviada a última hora, llenguatge tècnic inintel·ligible, errors en les dades de diagnosi i declaracions grandiloqüents sobre la participació davant la premsa completen el panorama d’un fals procés participatiu que dóna la sensació d’haver estat concebut per legitimar un procés antidemocràtic , donar una imatge de consens i de “pau social” en una qüestió que s’ha convertit en motiu de greus conflictes.

Aturem el tsunami turístic

Des de la CUP de Casc Antic i Barceloneta creiem que cal aturar aquest tsunami turístic que segueix inundant els carrers de la nostra ciutat i que, malauradament, el PEUAT no contribuirà en aquest camí. Ans al contrari, permetrà que el turisme descontrolat segueixi devorant cada cop més barris i altres activitats econòmiques i socials de la ciutat. Per això, ens oposem fermament a l’aprovació d’aquest PEUAT i exigim, de manera urgent:

  • La definició clara del model turístic que volem per a la nostra ciutat, que sigui resultat d’un procés participatiu real, proactiu i vinculant de la població apoderada
  • Polítiques actives de decreixement turístic a escala de ciutat, no només basades en la regulació de les pernoctacions sinó també dels fluxos de turistes (mesures fiscals, limitació de creuers, limitació d’accessos a espais públics o patrimonials...)
  • Polítiques de prevenció i compensació dels impactes negatius del turisme, com ara: protegir el comerç de proximitat, promoure la diversificació econòmica, vetllar per les condicions de treball dignes al sector turístic, recuperar com a espais públics i gratuïts els espais patrimonials i les places/carrers ocupats per terrasses, crear una ecotaxa per recuperar els ecosistemes del litoral
  • Abolició de tots els pisos turístics per ser incompatibles amb el dret a l’habitatge de la població i provocar greus problemes de convivència, i a més, Intensificació de les mesures de control i inspecció dels pisos il·legals
  • Polítiques que garanteixin la socialització dels guanys, no només de les despeses: avançar cap a la municipalització del parc hoteler i els diferents serveis turístics

Davant del tsunami turístic... resistència veïnal!

 

CUP-Capgirem Barcelona / CiutaVella / Casc antic - Barceloneta