A Ciutat Vella hi ha diversos grups autoorganitzats per plantar cara a un dels mals més greus que pateix el districte: l’expulsió del veïnat per part del mercat immobiliari. El seu funcionament és molt semblant a tots els barris i segueix una lògica molt precària: intervenir només en el darrer moment, quan la llei i el mercat s’han conxorxat per executar un desnonament. A través del traspàs informatiu del Districte (normalment mitjançant el twitter d’una regidora) al moviment popular coneixem, en un marge que abraça des d’unes hores fins als dies anteriors, els desnonaments previstos. Convoquem a través de les xarxes socials i del traspàs personal a grups d’afinitat i, quan arriba l’hora, ens concentrem per impedir a la comitiva judicial que faci la seva feina sense destorb. La mediació és exclusivament a càrrec del SIPHO (Servei d’Intervenció i Mediació davant situacions de pèrdua i/o ocupació de l’Habitatge), un organisme institucional creat en coordinació amb les Meses de Desnonaments dels Districtes, que tenen com a objectiu valorar totes les situacions de desnonament que afecten persones del territori i determinar, dins les opcions legals, les accions que es podrien aplicar en cada cas a fi de pal·liar les situacions dels afectats. Per facilitar-se la missió, aquestes Meses han establert vies de comunicació amb el servei d’actes de notificació civil del Departament de Justícia, que serveixen per conèixer les dates i hores de tots els desnonaments i poder atendre’ls… o bé desatendre’ls. 

Les situacions en que una veïna solidària s’ha trobat un desnonament no anunciat anant pel carrer i, tot seguit, ha demanat suport a un dels grups d’alertes, no han estat poques. Solen respondre a una tipologia molt concreta de veïnat: la més marginada per la legalitat, sovint empesa a l’economia informal per la manca de recursos de la gent que és i que està exclosa. Així, hi ha casos sonats com ara el desnonament d’un edifici sencer al Casc Antic que havien okupat un grup de veïns procedents de l’Àfrica dedicat a la recollida de ferralla, l’intent aturat de desnonament al Centre de suport als immigrants Can Carassa, el brutal desallotjament de l’edifici del carrer Sant Ramon –en què els UPA van fer fora famílies del barri del Raval a qui l’Ajuntament havia anomenat injustament “narcos”–, i molts altres casos en què solen coincidir pobresa, gènere i racialització, no són traspassats pel Districte al moviment popular i esdevenen, si l’atzar no pot evitar-ho, desnonaments silents. Són persones desnonades a les quals s’ha negat el dret a la solidaritat. La situació és molt evident i ha arribat a l’extrem quan sindicats com Putes indignades han convocat al marge del districte, atenent la petició de solidaritat d’una de les seves companyes, i s’ha fet evident que el càrrec municipal de torn ni difon ni dóna suport a evitar el desnonament de treballadores sexuals. I no són les úniques excloses.

Aquesta evidència, sobre la qual la gent parla informalment, en petits grups i sempre fora de les assemblees, ha rebut una nova aportació aquesta setmana, quan s’ha filtrat el missatge privat d’un conseller de Districte del govern municipal als canals d’urgències veïnals. El missatge, que és la reacció a la solidaritat improvisada que les companyes de Putes Indignades demanaven al grup de whattsap d’alertes del Raval, diu així: “Esta circulant per les xarxes que hi ha un desnonament “sorpresa” a Robador 8, però no és així. Està en el llistat que us vaig passar ahir, i és un dels desnonaments en què sí que hi ha SIPHO present, però és un pis en què es donen fets delinqüencials, i hi ha un menor que no tenim clar que hi visqui. SIPHO hi és per garantir que es fa el desnonament. Per favor, no difongueu aquesta informació.” 

El missatge va representar un xoc per més d’una. No tant perquè la veïna, una usuària de serveis socials –amb el color de la pell més fosc del compte, és clar– amb dues filles, tingués tant de “fets delinqüencials” com qualsevol de nosaltres, sinó perquè la frase “SIPHO hi és per garantir que es fa el desnonament” va trencar esquemes a qui encara es creia que la feina que fem no és un succedani de la que hauríem de fer. Un simulacre. 
Amb la jerarquia de la informació, acompanyada de la tasca de l’activisme professional, el Districte es garanteix un relat de la pau social en el qual entre tothom –veïnat i institució– col·laborem per minimitzar els efectes del capitalisme sobre la gent. Però, sense aquesta jerarquia, aquest relat és una mentida feta miques per deixar pas a la veritat nua: hi ha moltíssims més desnonaments dels que es posen en coneixement del moviment veïnal. Són els desnonaments en què es nega la solidaritat per causes desconegudes. S’ignoren els criteris d’aquestes decisions, de la mateixa manera que s’ignora qui són les destinatàries de, com diu el conseller, “el llistat que us vaig passar.” El que ja no pot ignorar-se és que hi ha un primer filtre d’informació on, de manera vertical, és decideix qui és susceptible de merèixer suport i qui no. A partir d’aquest filtre ens trobem que, així com la immensa majoria dels desnonaments amb assistència veïnal s’ajornen fins a trobar-ne una solució, per precària que sigui, les dades al marge d’aquests casos són que la maquinària legal per desnonar veïnes executa desenes de desnonaments al mes sense trobar la més mínima resistència.  Això explica, llavors, que més de tres quartes parts de les veïnes desnonades del districte s’acullin al que l’Ajuntament descriu com a “solució pròpia”, que no vol dir res més que anar a parar a casa d’un amic o familiar, desemparades d’institució, a ocupar un sofà o un matalàs a terra, amb la violència psicològica i física que això implica.

En aquest context, el funcionament més aviat resolutiu de les diverses plataformes que unim esforços a Ciutat Vella, esdevé una mentida més. Això i la nostra relació amb les comitives judicials: i si formem part d’un pacte que ells han aprovat? Mitjançant l’ús estratègic de les eines de comunicació virtual no ens solidaritzem, com creiem, amb qui pateix un desnonament sinó, com passa en realitat, amb qui l’Ajuntament ha decidit que és digne de la nostra solidaritat. Això succeeix sense saber quins criteris (sospitem que profundament moralistes i classistes) serveixen per destriar qui la mereix i qui no.  

Ens cal conèixer quin és el pacte informatiu que hi ha entre l’Ajuntament i el Departament de Justícia per entendre la magnitud de la inconsciència respecte a les necessitats del veïnat que, sabent del cert que està interferida per condicions dissuasòries, podria ser abissal. Ens cal saber quina és la ideologia –o la voluntat de beneficiar un partit polític–  que condiciona els filtres amb què se socialitza la informació i ens cal assegurar que, d’ara endavant, aquestes decisions es podran prendre d’una manera horitzontal. Mentre no sigui així no evitarem la certesa que vivim en una falsedat immoral: regir-nos, com a moviment veïnal, en els marcs  d’una divisió entre un ells, la totalitat dels desnonats, i un nosaltres, els qui ens hi solidaritzem, impermeable. Tot això sota l’aparença de moviment no discriminatori.  Només sabent el que ens afecta en podrem estar segures que no obeïm, sense adonar-nos-en, la intenció dels qui amaguen rere el seu activisme pretensions de promoció política i utilitzen grups de suport veïnal com a plataforma.

Fa una bona pila d’anys el fenomen de l’okupació va posar sobre la taula la conflictivitat entre el dret bàsic a l’habitatge i l’especulació immobiliària. No ho va fer mitjançant cap pacte amb les institucions ni col·laborant amb cap tribunal: ho va fer aplicant un principi ètic sobre la propietat. Un principi de salut social. A la CUP de Ciutat Vella n’estem segures que cap Ajuntament ni institució que acati la legalitat capitalista servirà per combatre el menyspreu a què se’ns sotmet com a classe. Serviran, com sempre han servit, la desobediència i l’autoorganització popular. El bé superior, col·lectiu, de la salut social. 
  
Barcelona, 11 de juny del 2018

CUP Raval-Gòtic