El dimecres 23 al vespre, mitja hora abans de la convocatòria de l’acte, queia una d’aquelles pluges sobtades que alteren la ciutat. Als carrers només algunes siluetes previsores caminaven sota paraigues i les clavegueres feien crèixer tolls al seu voltant, com si no els hi quedes aire. Les ponents van anar arribant i, a part d’un parell o tres de militants del nucli Raval-Gòtic amb els cabells xops, només van trobar una rotllana de cadires buides. Era la mitja hora abans i alguna altre militant del nucli anava arribant però també la possibilitat de cancel.lar-ho tot va planar un instant, invisible, pel sostre de la sala; just sota la llum de fluorescents. Aviat foragitada pels fets va ser només això: un alè de derrotisme injustificat, perquè el barri Gòtic i el Raval van anar bategant veïnes de les que s’agiten al seu interior i, encara més, cares desconegudes... aquella gent amb qui potser compartim un diagnòstic de l’entorn i encara no esta organitzada. A l’hora convinguda la primera rotllana de cadires s’havia obert per incloure una vintena llarga de persones, amb una paritat quasi perfecta, i algunes que, a segona fila, anirien fent lloc a les qui van arribar tard.

 L’Eva Fernàndez va començar amb una xerrada molt il.lustrativa i clara sobre el moviment feminista als volts de l’any 1976, just quan s’esdevenen les Jornades Catalanes de la Dona i es multipliquen les vocalies de dones amb la participació de moltes militants d’extracció popular. Ens va situar en un context estructural de repressió absolutament hostil a qualsevol mena de militància i ens va narrar amb coneixement de causa com el feminisme va trencar el silenci imposat per quaranta anys de franquisme a viva veu i sense por. En el si de l’anticapitalisme, que és on la tortura i la presó estaven més sistematitzades, comença a fer-se patent per algunes dones la necessitat d’organitzar-se entorn a inquietuds quotidianes que no eren recollides ni pels partits d’esquerres ni pel moviment obrer autònom. D’aquestes dones neix una crítica inèdita, nítidament feminista, a l’estat capitalista i patriarcal, donant forma a una manera d’entendre la revolució que interpel.lava a totes les esferes de la vida: llar, relacions sexuals i afectives, educació, condició legal... ens va explicar que, en gran mesura, allò fou conseqüència de la formació marxista o llibertària de moltes d’aquelles dones però que també, i de vegades de manera oblidada, moltes dones de barriades populars sense una formació acadèmica àmplia, arribaven de manera natural a les mateixes conclusions i grau d’implicació. Ens va explicar les limitacions que patia el feminisme desconnectat d’aquella espurna d’autoorganització sorgida de les lluites populars, veïnals i sindicals i de com tot allò va encendre la metxa del que seria una presa de consciència de magnituds fins llavors imprevisibles en el si de la societat catalana.   

 L’Anna Gabriel va seguir, amb la mateixa claredat, parlant-nos de la cruïlla històrica en que estem i del potencial que té per posar l’agenda feminista sobre la taula i fer que sigui una eina vivament transformadora a l’hora d’impulsar un procés constituent que escapi dels límits de la institució. Ens va explicar que només des de la gent i les seves inquietuds hi ha la possibilitat real d’exercir mesures que afectin al conjunt de la població en clau de gènere, i que el referèndum és una prioritat i un primer pas per abordar les urgències que imposa el sistema capitalista-patriarcal. Va advertir dels límits de la institució i de la pèrdua de temps que pot representar tenir esperances de canvi dipositades en ella. Seguint el fil del que havia apuntat la anterior ponent va encoratjar a gestar en el si de les lluites populars qualsevol determinació i, a través d’elles, condicionar la realitat. En un interrogant obert va voler deixar clar que no tenia la fòrmula de com fer-ho i, a més, fer-ho bé però que una cosa sap: que ho hem de fer. Això ho sap bé.

 Finalment la Maria Colera, que és militant del nucli, va fer una breu explicació de les pricipals afectacions dels barris Gòtic i del Raval; d’allò que incrementa les dificultats que ja de per si patim la classe treballadora. Situant-nos a l’espai i el moment ens va explicar les línies d’acció prioritàries del nucli i com aquestes denotaven una coherència amb el corrent de fons històric que representa l’EI. El marc idoni de transformació i benestar real per la societat (deixant palès que les dones no són ni part del poble o de la societat sinó el poble i la societat.) és la república feminista dels Països Catalans, va dir, i només provant de dirigir-nos-hi des de la immediatesa del  l’entorn ja estem interpretant el paper que ens alliberarà. Perquè només nosaltres podem ser protagonistes del nostre alliberament i perquè tractar de reformar l'Estat Espanyol o la institució burgesa només seria un assaig sense més conseqüències que un teatre aplaudit pels poderosos. Ens va parlar de les hegemonies que tractaven de parasitar el nostre alliberament nacional i les va assenyalar com a responsables del fet que no siguem lliures ni nacional, ni social ni individualment i de que, com a enemigues del patriarcat, ens quedi un camí per recòrrer que haurà d’escapar dels vials construïts pels qui marquen direccions actualment. En clau de sabers i pràctiques del feminisme va relacionar un moment històric en que les feministes de classe baixa o que patien l’anomenada “discriminació racial” van qüestionar la imatge unívoca de la dona per fer visible que les seves discriminacions èren múltiples. I en aquest sentit va destacar  que el feminisme català s’havia fonamentat en perspectives semblants, complementant el que havia explicat l’Eva i el que havia assenyalat l’Anna. Així, la plenitud d’un discurs a tres veus, va trobar en el raonament de la Maria aquell espai descrit on subvertir-ho tot: la classe treballadora i les sobrecàrregues que ha d’assumir el rol de la feminitat en el seu si. 

 La ponència de la Maria va ser el tercer tram discursiu d’un espai compartit que, totes tres, van explicar amb eloqüència.      

El torn de paraula va deixar palès que, si l’acte va començar amb un esperit d’audiència, va acabar amb un vivísim interès per expressar que tothom s’havia sentit interpel.lat i volia compartir tot el possible per comprendre els elements en joc d’aquest període històric. El debat obert va servir per expressar que l’alliberament feminista és una part del tot. Es va denunciar la situació d’extrema precarietat on les institucions aboquen a les classes populars als nostres barris i com aquestes expulsen les veïnes per privilegiar als qui volen rèdits econòmics del turisme o el mercat en general. L’autodefensa organitzada, va concloure un consens de mínims, és el primer pas cap a la subversió. Una empenta al que ens impedeix veure-hi clar.   

 L’assemblea de joves de Ciutat Vella va expressar la voluntat de coordinar-se amb el nucli i l’Associació de Treballadores Pakistaneses de Catalunya, amb seu al Raval, ens va demanar  coordinació també a l’hora de denunciar problemàtiques laborals i aspectes com la necessitat de regularitzar-se i les explotacions concretes al seu voltant. En aquest sentit, i afegit a demandes d’incorporació al nucli, l’acte va ser un pas més cap a la unitat popular.

 Només ens queda agraïr de tot cor a les ponents l’estona que ens van dedicar. 

CUP Raval-Gòtic.